Descripció:
La denúncia dels familiars de presos: “Ni diners, ni advocats, ni psicòlegs. No tenim res”
L’atenció se centra sovint en qui està empresonat i la família del pres queda desemparada. És la sensació de més d’un familiar d’algú que està a la garjola i la denúncia que recull l’associació de Famílies de Presos a Catalunya. Segons Gràcia Amo, fundadora de l’entitat, quan una persona acaba a presó, no s’acompanya prou a les famílies: “Ni diners, ni feina, ni advocats, ni psicòlegs. No tenen res“, sentencia.
Amo n’ha parlat al programa ‘bàsics’ perquè coneix de prop aquesta realitat. El seu fill va morir a Brians 2 l’any 2016: “Quan un fill o qualsevol membre és empresonat, trontolla la vida de tota la família”, relata. “Mai arribes a pensar que podia passar perquè, quan som petits, ens diuen que a la presó hi ha els dolents. Mai hauries pensat que el teu fill fos dolent“, reflexiona.
Quan som petits ens diuen que a la presó hi ha els dolents. Mai hauries pensat que el teu fill fos dolent.”
Gràcia Amo, fundadora de Famílies de Presos a Catalunya
Al plató del programa també s’hi ha assegut Rafa Nieto, membre de l’associació i pare d’un intern a Quatre Camins des de fa dos anys i mig. “El primer problema que et trobes és la comunicació. Els presos poden trucar-te, però tu no els pots trucar a ells”, narra. Juntament amb diversos síndics de greuges de Catalunya, Amo i Nieto han presentat un informe per reclamar més cura a les famílies dels qui estan entre reixes.
Els síndics demanen l’atenció de l’Administració
Els síndics de Barcelona, Catalunya i altres de l’àrea metropolitana han alertat aquest dimarts de l’oblit que pateixen els familiars dels presos per part de les administracions. En un exhaustiu estudi elaborat per la sindicatura de la ciutat, han detectat que les famílies dels qui estan empresonats presenten risc de caure en situacions de vulnerabilitat. A més, els falta assessorament i acompanyament jurídic, laboral, econòmic, social i de salut.
Al marge d’exigir més atenció a les administracions, els síndics proposen crear Punts d’Assessorament, Derivació i Acompanyament (PADA) i el primer d’aquests a Barcelona. Dependrien dels ajuntaments i serien independents de la Generalitat. S’imaginen els PADA com un espai de finestreta única en què s’atenguin totes les necessitats dels familiars de presos i que també se’ls derivi, si s’escau, a altres serveis on se’ls pugui allargar la mà.
Descripció:
La Gracia Amo és la portaveu de l’Associació de Familiars de Presos de Catalunya, una entitat que acompanya i lluita pels drets de les persones preses i les seves famílies.
Vaig començar a entrar a les presons després que el meu fill morís a Brians II. Em dedico a fer visites i ser referent per a persones privades de llibertat amb problemes de salut mental perquè comprenc la situació en què es troben tant ells com les seves famílies, per a qui tenir-los a presó és, a vegades, un respir.
Quina és la situació a presó per a les persones amb problemes de salut mental?
La presó no cura els trastorns, de fet a vegades les persones en surten pitjor de com n’entren. A fora, amb un tractament adient, una persona amb un diagnòstic de salut mental pot arribar a fer vida normal, a la presó és molt difícil. Els funcionaris no estan preparats, i l’atenció mèdica i psicològica és mínima. I si entres a la presó sense un problema de salut mental, és molt probable que un cop a dins en desenvolupis un.
Com són els protocols?
Insuficients. No hi ha gaires coses que facin que les persones que estan malaltes del cap es puguin recuperar. Ara fa un temps que a Catalunya van crear les Unitats Hospitalàries Psiquiàtriques i Psicològiques (UHPP). Són mòduls que tenen capacitat per uns 20 a 30 presos, com a molt, el que significa que les presons estan plenes de malalts mentals que no estan rebent un tractament adient.
En aquestes circumstàncies, hi ha moltes persones que s’autolesionen. Un dels nois de qui soc referent familiar es va fer molt de mal quan li van denegar una sortida programada, tot i que jo vaig avisar en diverses ocasions a la seva treballadora social de quina era la situació. Però a les meves queixes i avisos, els psicòlegs de l’UHPP han respost que he de normalitzar que els presos s’autolesionin.
“La presó no cura els trastorns, de fet a vegades les persones en surten pitjor de com n’entren”
Una de les accions que es fan en aquests casos són les contencions mecàniques, una de les vostres reivindicacions.
Sí. Fer una contenció mecànica significa lligar una persona a un llit amb cintes de lona molt gruixudes. Els funcionaris ho fan quan un pres es posa nerviós. Però és que ells no haurien de tractar aquestes persones, sinó un equip sanitari de qualitat. A les presons no hi ha diàleg, no s’actua amb respecte. Es medica i es lliga a les persones durant dies, tot i que l’ONU ha advertit en cinc ocasions a Espanya dels maltractaments que hi ha a les presons catalanes.
És un càstig, quan hauria de ser una prevenció per la seguretat del mateix intern i no durar més d’alguns minuts, però els poden deixar allà deu dies fent-se les necessitats a sobre.
També hi ha les cel·les d’aïllament.
Aquesta és una altra reivindicació de l’associació. L’ONU assenyala que una persona no pot estar més de quinze dies en un departament de règim tancat. Tanmateix, jo conec un pres que va estar 16 anys en aïllament, perquè el treien un temps breu i el tornaven a entrar.
Això, evidentment, afecta la capacitat de socialització de la persona com també ho fan els mòduls UHPP o inclús les infermeries. Per exemple, un dels presos que acompanyo porta quatre anys a la UHPP, i com sortirà a l’octubre de presó han optat per passar-lo a mòdul. Quan li vaig comentar, em va dir que tenia por, perquè no sap relacionar-se amb les persones.
En relació amb això, hi ha el tema de les addiccions. Hi ha alguna classe de tractament?
Metadona i poca cosa més. Però la situació és complexa: la presó és plena de drogues. D’això, per cert, ens solen culpar a les famílies, però les quantitats tan immenses de substàncies que corren per aquests centres s’han hagut d’entrar amb motxilles, i nosaltres no podem entrar cap classe de bossa.
Normalment, diuen que la majoria de les morts a les presons són suïcidis o les morts súbdites, però la veritat és que són causades per sobredosis, de drogues il·legals o legals. El meu fill va morir per “ingesta massiva de tòxics”, i tot i que era consumidor d’heroïna intravenosa, el metge forense de l’associació va concloure, en llegir l’informe, que havia estat una sobredosi de benzodiacepines.
És difícil treure’n aigua clara, d’una mort a la presó?
Penso que un dels problemes principals és que no coneixem els nostres drets. Quan hi ha una mort violenta, com les que succeeixen a les presons, tenim dret a portar un metge propi que estigui present a l’autòpsia i que certifiqui que es compleixen tots els protocols. Perquè a vegades es queden proves sense fer, com va ser el cas del meu fill.
També pot passar que un informe no reflecteixi bé les coses. Per exemple, va morir un pres i van indicar que havia caigut del llit. Però després va resultar que tenia el timpà rebentat. Això és el resultat d’una situació que moltes famílies i presos denuncien, que hi ha metges que amaguen informació, de manera que el trencament d’un braç, d’un nas, d’unes dents… Són caigudes o accidents. Els informes contemplen els cops, però no què els ha causat.
I quines eines tenen les famílies davant d’això?
No masses. Tu denuncies la mort, però aleshores es van passant la pilota. Jo la mort del meu fill la tinc denunciada, però diuen que la presó no té cap responsabilitat, que es van fer totes les actuacions que s’havien de fer, quan és mentida. I des d’aleshores em van passant de jutjat en jutjat.
Un altre cas: a Brians I es va suïcidar una noia a qui no se li va activar el protocol antisuïcidi. Passat el judici, encara no sabíem qui hauria d’haver-ho fet. El director assenyalava al psiquiatre, el psiquiatre a l’educador, l’educador al subdirector… I els metges sembla que dormin.
“Els informes contemplen els cops, però no què els ha causat”
És hermètic.
Molt. Com em va dir el meu altre fill quan va morir l’Eduard, les parets de les presons són molt grosses. I sol mancar informació. Per exemple, al novembre va morir el Víctor Campos a Brians II, i la seva mare es va haver d’assabentar perquè un altre pres li ho va comentar a la seva dona i ella ens va avisar. Jo vaig considerar que ella es mereixia una explicació, i vam anar a demanar-la al director de la presó. Esperàvem que ell ens expliqués què havia passat amb en Víctor, però no en sabia res, i després de quedar-se sense excuses ens va fer fora a crits del seu despatx.
I d’això, últimament, hi ha bastants casos. No s’informa la família, i aquesta s’assabenta que el seu familiar és mort per altres persones. I després et donen la informació que volen. Només hi entres si volen que hi entris.
De fet, des de l’Associació, denuncieu aquest hermetisme també en les polítiques que s’apliquen al sistema penitenciari català en general, com és el cas del pla d’actuacions que es va aprovar el març de 2023, i en vau fer un comunicat fa dues setmanes.
Sí. Ja feia uns mesos que els funcionaris demanaven uns drets laborals, la qual cosa em sembla lògica, però algunes de les seves demandes afecten directament als presos. Així i tot, es va aprovar un nou pla de seguretat en què s’aplicaven unes mesures que, si bé són anunciades com garanties de seguretat, vulneren els drets humans de les persones preses, i tot això sense informar a les seves famílies o a les organitzacions.
Una de les mesures és distribuir els presos de Catalunya entre totes les presons que tenen cel·les d’aïllament, una cosa que pot perjudicar els presos allunyant-los de les seves famílies. També es va aprovar, i ja s’ha posat en pràctica amb els joves de Quatre Camins, l’ús d’esprais a dins de les cel·les, és a dir a dins d’espais tancats. Això pot perjudicar a les persones internes, especialment si tenen problemes pulmonars i respiratoris.
Una altra de les vostres reivindicacions és el treball a les presons. Quin és el seu estat?
És un abús. Els presos treballen una jornada laboral sencera cobrant, com a molt, 400€. I aquí el Centre d’Iniciatives per la Reinserció (CIRE) és qui està fent el negoci. Bé, i també les empreses que fan un conveni amb la presó perquè els interns els produeixin el producte cobrant no més de 10 cèntims per cada tap d’ampolla o figureta del pessebre.
També hi ha la qüestió de la baixa. Si les persones preses tenen un accident laboral, es limiten a fer-los una baixa modular, per la qual cosa retornen al mòdul, però no cobren perquè la baixa no és mèdica.
I cobren l’atur?
Sí, però és molt baix, perquè cotitzen molt poc. De fet, hi ha qui opta per no treballar perquè si estan cobrant l’atur no podran rebre el subsidi d’excarceració. Però això també és complex, perquè aleshores no tenen diners mentre són a dins la presó per a comprar algun producte que puguin necessitar a l’economat. Aquest, a més, sol ser car, perquè s’equilibra amb el supermercat més proper, que a Catalunya solen ser les benzineres, que tenen uns preus molt alts.
I, tot i això, el treball és un privilegi, no un dret. Es dona feina a qui es porta bé.
Però el treball no hauria de ser justament per a la reinserció?
Això de la reinserció és estrany que passi. Quan entres en una presó, hi ha un munt de cartells que clamen “Tot el que es fa aquí dins és per la reinserció”. Doncs jo conec a molts pocs presos que s’hagin reinsertat. Però és que en aquestes condicions és molt difícil. Quan el meu fill va entrar a la Model jo vaig fer una sèrie de demandes al director, i la seva resposta va ser que en aquell lloc no tenien mitjans ni personal per a fer res d’això.
Jo espero que arribarà el dia que no existiran les presons, i que hi haurà alternatives més humanes, més solidàries amb les persones preses i amb les famílies, perquè les famílies també patim la condemna.
Descripció:
El jueves 22 de septiembre de 2022 la Comisión de Justicia del Parlament votará la una propuesta de resolución impulsada por las organizaciones de derechos humanos de Catalunya para que se apruebe la creación del Grupo de Trabajo, un elemento clave para abrir el debate sobre las contenciones mecánicas y avanzar hacia el modelo de contenciones cero.
El pasado 20 de abril varias organizaciones de derechos humanos pedimos la creación de un Grupo de Trabajo parlamentario para que se aborde la problemática vinculada a la práctica de contenciones mecánicas. Pedimos también que este grupo contara con la participación de personas expertas y organizaciones de derechos humanos del ámbito nacional e internacional, así como con personas privadas de libertad directamente afectadas y representantes del Departamento de Justicia y del Síndic de Greuges.
Organismos internacionales como la Organización Mundial Contra la Tortura han insistido en numerosas ocasiones en la necesidad de avanzar hacia un modelo de contenciones cero en Catalunya, dadas las consecuencias físicas y psicológicas de esta práctica. Por lo tanto, es necesario plantear mecanismos alternativos al uso de las contenciones coercitivas que puedan ser implementados a la mayor brevedad y de forma consensuada.
En este sentido, la creación de un Grupo de Trabajo parlamentario sobre contenciones mecánicas y mecanismos alternativos a estas prácticas permitiría acordar en el Parlament de Cataunya los pasos que tiene que seguir la administración penitenciaria catalana para hacer una transición hacia el modelo de contenciones cero, tal y como exigen los organismos internacionales de derechos humanos.
Desde las organizaciones de derechos humanos consideramos que es imprescindible llegar a consensos en cuanto a la defensa de los derechos de las personas privadas de libertad, tal como se ha hecho en otras ocasiones. En esta materia, hay que fijar el horizonte en la erradicación de las contenciones coercitivas, por los graves efectos que genera en las personas que las sufren y las disfunciones que su uso genera en las prisiones. Así, la creación del Grupo de Trabajo permitiría contar con la voz de las personas privadas de libertad directamente afectadas, un elemento fundamental para visibilizar los impactos de una práctica vulneradora de derechos.
Por último, destacamos que sería una muy buena práctica democrática, especialmente necesaria cuando se trata de la protección de los derechos de las personas privadas de libertad, que tienen pocas ocasiones para hacer oír su voz ante las instituciones.
A pesar de que el gobierno ha manifestado en diferentes ocasiones su voluntad de avanzar hacia un modelo de contenciones 0, que no se haya llegado a un consenso entre los diferentes grupos parlamentarios como en otros temas, por ejemplo, el aislamiento penitenciario, ha hecho que no se disponga de una hoja de ruta firme para avanzar en esta cuestión tan importante como es un cambio de modelo en una práctica anacrónica que en las prisiones y que hace demasiado tiempo que es vigente.
Entidades firmantes del comunicado
Alerta Solidària
Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans
Associació Catalana de Professionals en Salut Mental. ACPSM-AEN Catalunya.
Comissió de Defensa de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona
Famílies de Presos de Catalunya
IACTA Sociojurídica
Institut de Drets Humans de Catalunya
Irídia – Centre per a la Defensa dels Drets Humans
Justícia i Pau
Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans
SampAEN (Grupo de Salud Mental Penitenciaria de la AEN).
Xarxa Anti repressió de Familiars de Detingudes
Un desig pel 2020
Descripció:
¿Dónde están mis amigos? Encerrados sin motivo.
Extremoduro, “Pepe Botika”
El Nadal és una època de merda per a molta gent. A psiquiatres i psicòlogues se’ls multiplica la feina amb tanta happycondria. L’advocat Andrés Garcia-Berrio va publicar un post a facebook i va ser com si rebés una ordre: “En navidad la crueldad que supone la privación de libertad se acentúa. Son días en los que está bien hacer presente la cárcel y a las personas presas y sus familiares. Pongamos los focos sobre la cárcel en estos días que la cárcel duele tanto“. Posem-los.
Com que visc en un barri on sempre enganxes converses sobre gent que acaba de sortir (quan entren mai se sent res), havia normalitzat el fet que, durant dècades, de presons només en parlessin els cristians i els anarquistes, tan diferents com exemplarment constants en el seu suport a les persones preses. Serà per això que ara al·lucino amb el fet que es parli cada dia de presos però no hi hagi cap debat social sobre les presons, sobre el seu funcionament i la seva necessitat. Ben al contrari, les notícies parlen d’una nadala especial per als presos i preses polítiques, o dels 800 lots de nadal que el Barça ha enviat a Lledoners (vaja, resulta que els presos també tenien lot abans de les retallades), i el que queda a l’ambient és la sensació que les sentències injustes del tot, però les presons molt bé gràcies.
Serà per això que ara al·lucino amb el fet que es parli cada dia de presos però no hi hagi cap debat social sobre les presons, sobre el seu funcionament i la seva necessitat
I no. Les presons de molt bé res. A Catalunya el mateix Govern va reconèixer fa un parell d’anys que la meitat de les persones preses té problemes de salut mental i a l’Estat, després d’un pont de desembre tràgic, Instituciones Penitenciarias ha fet protocols especials per reforçar la vigilància de les persones amb “tendències suïcides” perquè el Nadal és “especialment difícil”. I tampoc gens bé que anem enrere en populisme punitiu, fins i tot en àmbits suposadament d’esquerres: el discurs de les alternatives a la presó ha desaparegut del mapa i els sindicats de funcionaris de presons denuncien l’Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, en comptes de premiar-lo per la seva contribució a la millora del sistema carcerari. Organitzacions internacionals de defensors de drets humans com Front Line Defenders se’n fan creus i aquí no ens escandalitzem prou.
Petit detall per no ignorar: la gran majoria de presos no ha matat ni violat ni fet mal seriós a ningú, i bona part tenen problemes de drogues o de salut mental. El que necessitarien és un hospital i no una presó, i el que l’Iñaki Rivera ha fet és recollir en un informe els abusos i maltractes a què estan sotmesos, molts d’ells relacionats amb el dret a la salut, perquè com diu el Comitè Europeu per a la prevenció de la tortura: “un nivell inadequat d’assistència sanitària pot conduir ràpidament a situacions que caiguin dins l’àmbit de tracte cruel inhumà i degradant”. Malgrat totes les recomanacions internacionals i tots els protocols, les queixes s’acumulen: dificultat per tenir cites o proves mèdiques; manca de seguiment mèdic de malalties mentals, de malalties greus o cròniques; impossibilitat de denunciar maltractaments perquè els informes mèdics no es faciliten o no els recullen; tractaments mèdics imposats o excarceració in extremis per motius humanitaris.
Totes aquestes coses i més expliquen els presos que estan fent vagues de fam des de fa tres anys i els col·lectius que els donen suport. No n’heu sentit parlar, oi? A Barcelona setze col·lectius anticarceraris han muntat diferents actes durant tot el mes de desembre. Van posar una paradeta informativa a la porta de l’Hospital Clínic per explicar que no és normal que tanta gent mori a la presó, que se suïcidi o caigui per sobredosi, i que tenen dubtes molt raonables sobre la necessitat i la intenció de medicar i sobremedicar tant a tanta gent. La reacció majoritària era de desconcert en veure una pancarta on deia “Familias de presos de Cataluña“, en castellà i sense rastre de llaços grocs. Moltes cares de i aquests qui són.
La pancarta la va treure la Gracia Amo de la seva bossa, una mare i àvia coratge que transmet força i decisió. La mort del seu fill fa tres anys l’ha convertida en activista i ara treballa amb altres mares, germanes i esposes de presos. Tot i que el seu fill ja no hi és, continua visitant els seus companys i el seu número de mòbil corre per Brians com el de l’Helena Maleno entre els migrants quan agafen pasteres. Ella parla d’”insanitat” sense pèls a la llengua. “El pitjor que em podien fer, ja m’ho han fet”. Diu que els patis de les presons són cementiris vivents de toxicòmans arrossegant-se pel terra. Com el seu fill ho era, d’entrada no es va sorprendre de la seva mort per sobredosi, però quan va demanar una segona autòpsia resulta que no era d’heroïna sinó de benzodiazepines que cap psiquiatra havia prescrit. Vivim en un país tan normal que cap família a qui se li mori algú a la presó confia en les autòpsies oficials.
Vivim en un país tan normal que cap família a qui se li mori algú a la presó confia en les autòpsies oficials
Gracia va compartir el post de l’Andrés i diu que sí, que el Nadal és dur quan falta algú a la taula, però també perquè es mou més droga del normal i això sempre té conseqüències. “La droga entra. Lo que no dejan entrar es nada que les haga bien“. M’explica que a Mas Enric han donat una pallissa a un intern i que la resta han fet una plantada al pati i han aconseguit que vingui la doctora a temps per veure i certificar els cops i les ferides, però que al que la va promoure l’han ficat en aïllament. Un clàssic. I ho escric i em fa vergonya haver sentit tantes vegades històries similars i no haver-ne parlat mai.
Li pregunto pels presos polítics. Vull saber (vull creure) que el maleït fet que hi siguin servirà almenys per millorar la situació dels presos comuns, i acaba ràpidament amb el debat que tantes tertúlies ha ocupat: “tots són presos polítics“. Amb més recursos, amb bons advocats i bons judicis molta gent estaria fora. És el sistema que no funciona. “Urdangarin surt de permís quan li toca. Són els altres que no surten quan els toca“. També ho va dir la Paula, detinguda postsentència, que eren preses polítiques les seves companyes, quan va sortir de Wad Ras: “La majoria són migrants i l’únic que han fet ha sigut intentar sobreviure”. Els i les preses polítiques oficials han fet més visibles les presons però la seva presència no sempre ha beneficiat el conjunt: les seves vagues de fam van invisibilitzar la resta. Amb contundència però sense retrets, etziba l’evidència: “Cap d’ells morirà. No els negaran comprar en l’economat, ni assistir a tallers”. I arribat aquest punt, a mi, vés a saber per què, em venen al cap els motins dels presos comuns després de les amnisties de la II República o de la transició, i la veu de Robe d’Extremoduro: Se abrió un claro entre las nubes, hemos vuelto a ver el sol, como dos presos comunes, en el tejao de una prisión.
La Gracia fa un any que està al darrere d’una segona operació de canell per a un intern al qual li sobresurten els cargols de la pell. El seu desig per al 2020 és que tots els presos visquin dignament i demana més suport d’advocats i metges, i més comunicació amb aquelles famílies que tenen més recursos i atenció. Tant de bo es faci realitat i també, com demanava l’Andrés, que el 2020 sigui l’any que les presons deixin d’estar en els marges de la vida política.
Els patis de les presons són cementiris
Descripció:
La Gracia Amo i l’Alma han viscut molt de prop el sistema penitenciari sense estar privades de llibertat dins d’una presó. El fill de la Gracia, l’Eduard Laratta, va morir a Brians II el 18 d’octubre de 2016. El marit de l’Alma, que prefereix preservar el seus cognoms, es troba actualment pres en el mateix centre penitenciari català on va morir l’Eduard. Formen part de l’associació de Famílies de Presos de Catalunya, un “espai de confiança i acompanyament” per a totes les famílies que viuen la crueltat de les presons des de fora dels murs.
Quina relació teniu amb les presons?
Gracia Amo: Sóc la Gracia Amo, mare de l’Eduard Laratta, que va morir a Brians II el 18 d’octubre de 2016. Fins aquell moment, jo no sabia molt bé el que passava dins de les presons. Sí que havia pensat alguna vegada que el meu fill podia morir allà, perquè era consumidor d’heroïna intravenosa i a la presó hi ha moltes més drogues que al carrer. Però va ser després de la mort de l’Eduard que vaig començar a saber i entendre el què passa dins de les presons. A Brians II, el meu fill va ser maltractat, insultat i menystingut. Va entrar amb un diagnòstic de diversos trastorns mentals, però allà el que volen és que els presos dormin, amb pastilles o amb drogues il·legals, i que no toquin molt els nassos als funcionaris. El que volen és que estiguin tranquils. Va estar en aïllament i, precisament quan estava allà, va haver-hi un episodi, el mes d’agost de 2016, que va ser quan vaig començar a patir de veritat. El meu fill tenia problemes respiratoris i d’angoixes derivats del consum de drogues, pel fet d’estar tancat i a banda ser maltractat. Mentre estava en aïllament li va agafar un d’aquests atacs. Jo sé com ell es posava, que quan li donava pensava que es moriria. Va cridar al funcionari de guàrdia i li va dir “que me ahogo, que me ahogo!” i el funcionari li va respondre “pues hazte una paja“. Aleshores, ell va partir un pot de Ventolín que li donaven pels problemes respiratoris i es va autolesionar, es va tallar tot el cos. El van treure d’allà i el van tenir una pila d’hores lligat boca terrosa, li van posar injeccions, com a tots, perquè estigués quiet i no emprenyés. Es va pixar i es va cagar a sobre. El van castigar en aïllament quan el meu fill no era perillós. No havia fet mai mal a ningú, no tenia cap delicte de sang. De fet, l’únic que feia ell era robar ampolles als bars per pagar-se el pico d’heroïna, senzillament. Era rebel, sí, però el principal problema és que tenia molts trastorns mentals sense tractar.
Han tingut el meu marit al psiquiàtric durant tota la seva estada a la Model, que ha estat dos anys i tres o quatre mesos, sense tenir cap malaltia mental
Alma: Jo sóc l’Alma i el meu marit està ara mateix tancat a Brians II. El primer que haig de dir, perquè és la realitat, és que això ha estat i està sent una veritable bogeria. Ell primer va passar per la Model, i allà la peripècia ja va ser horrible. Va entrar i al cap de dos mesos el van ingressar al psiquiàtric. Ell sempre havia estat una persona sana, esportista, de sortir cada dia amb bici… Quan el van ingressar a psiquiatria ningú es va ficar en contacte amb mi, ni em van dir res. Simplement, vaig anar-hi un dia i em diuen que l’han ficat al psiquiàtric. Per què? I el funcionari em diu: “No tinc ni idea”. Al cap d’una setmana, ell em va trucar des de dins i vaig notar que no parlava bé. Li preguntava què li passava i no entenia res del que deia. Vaig anar corrent a la Model i aleshores em vaig assabentar que li havia donat un ictus i que van trigar catorze hores a portar-lo a l’hospital. Va caure enmig del menjador mentre menjava. Tot el llavi paralitzat, el peu, la mà, traient escuma, i així i tot van trigar catorze hores! Volien que li passés l’efecte d’allò que li havien donat. Vaig demanar de visitar al psiquiatre del centre, però no hi havia manera. Una instància després d’una altra, fins que al final, per pesada, em va atendre. No em van donar respostes i immediatament vam anar al SIRECOVI (Sistema de Registre i Comunicació per la protecció de Víctimes de violència institucional) per denunciar el maltractament. Han tingut el meu marit al psiquiàtric durant tota la seva estada a la Model, que ha estat de dos anys i tres o quatre mesos, sense tenir cap malaltia mental. Des d’aleshores, ell deixà de sentir algunes parts del seu cos, i aquí va començar la nostra peripècia. Els funcionaris van intentar dir que no li havia agafat cap ictus, no em donaven els informes. Dins el psiquiàtric li van fer absolutament de tot, humiliacions de tota mena. Es va emportar més d’una hòstia, quan es tracta d’una persona totalment pacifica. Quan van tancar la Model el van portar a Brians I i després a Brians II, on va continuar al mòdul de psiquiatria. A part de tenir mig cos paralitzat, el tenien tot el dia dopat. Van començar a elaborar uns informes dient que el meu marit era toxicòman i que tenia dependència des que estava a la presó. És tot una invenció de coses, una darrere d’altra. El cas és que vaig parlar amb la subdirectora, a qui vaig dir que denunciaria tot el que li estaven fent al meu marit, que entre una cosa i una altra va agafar una malaltia. En les anàlisis li va sortir un gen que fa que a poc a poc se li trenquin totes les vertebres… És un dolor inaguantable, que no pot resistir. Llavors, què han fet? Doncs posar en el seu informe que no està tan greu. Fan un informe on diu “possible”, però no és segur. Ara resultarà que és psicosomàtic el que té. Llavors, s’ho inventa? Entres en un cercle viciós, i així estem, intentant demostrar-ho perquè ho esmentin en els seus informes i li donin un tractament.
Qui us va ajudar en aquest procés de dol i acompanyament per reclamar els vostres drets?
G.A. Després de la mort de l’Eduard, vaig anar coneixent persones que em van ajudar. Vaig contactar amb el col·lectiu Clivella. Feia dos mesos que havia mort el meu fill i jo estava fora del món. Allà va ser quan vaig començar a conèixer presos i m’han explicat el poc que jo sé… No deixaré aquesta lluita fins al dia que em mori perquè, tot i que evidentment no veuré abolir les presons, penso que s’ha de fer molta força i s’ha de lluitar molt perquè almenys els presos tinguin una vida més digna.
A. Sort que vaig trobar el SIRECOVI i gent meravellosa, com la Gracia i altres mares de presos. Em van tirar un cable perquè jo no tenia ni idea de com funcionava aquest món. No em podia creure el que m’explicaven, tot era surrealista.
Tot i no estar físicament empresonades, com marca la presó les vostres vides?
A. Per a mi significa estar dins d’una altra presó. Primer, perquè et canvia la vida. I segon, perquè jo no he tornat a ser la mateixa persona. Ni tan sols surto de casa. Al principi, ni tan sols volia parlar del tema. Jo pensava, com que el meu marit no ha fet res, sortirà en dos dies. I aquests dos dies es converteixen en mesos, i la pilota es va fent gran. Aleshores, només en parles amb les quatre persones de confiança. Jo abans pensava que la justícia existia, que es podria demostrar. La presó t’afecta en tot, et deshumanitza com a persona. Per a mi, el tracte que et donen com a familiar d’una persona presa és indignant. És indignant que cada cop que vagis et registrin de dalt a baix. Què pensen, que si és una persona toxicòmana, li entraràs la dosi perquè consumeixi en aquell mateix moment? Allà dins ja poden aconseguir totes les drogues. Jo torno amb el bus dels nois que estan de permís i d’allí surten tots drogats.
La majoria de drogues que hi ha a les presons les entren els funcionaris. Els que haurien de passar pel làser i per l’arc de seguretat quan entren són ells
G.A. Jo aquí vull afegir que als patis de les presons, i jo continuo anant a Brians, hi ha tanta droga que és impossible que l’entri una mare als pits o a les parts íntimes. És impossible. Inclús a Brians II, jo sé per on entrava la droga. Hi ha un forat que dóna a un dels mòduls i per allí es passava la droga d’un mòdul a l’altre. Per això vull dir que la majoria de drogues que hi ha a les presons les entren els funcionaris. Els que haurien de passar pel làser i per l’arc de seguretat quan entren són ells. En el cas del meu fill, que encara està pendent de judici, hi ha un funcionari de cuina que era a qui li comprava la droga. I jo sé el seu nom i em presentaré en aquest judici com a víctima de la droga que ell li va vendre al meu fill. Les drogues les entren els funcionaris en grans quantitats, m’ho va dir el meu fill. Els patis de les presons són cementiris. Tios tirats per tot arreu ficats d’heroïna fins al cul, i ningú els hi fa res. I amb una paperina d’heroïna ningú té una sobredosi. O sigui, que a banda del negoci de la presó, estan fent el negoci de les drogues. Perquè una paperina d’heroïna al carrer costa 10 euros i en una presó costa 200 o 300 euros.
Amb quines situacions concretes us heu trobat i com us ha canviat la vida?
G.A. En el meu cas, el meu fill té una filla, que ara està amb mi. Jo ara tinc la seva pàtria potestat. I clar, ara la meva néta té quasi setze anys, però quan el seu pare va entrar a presó en tenia deu. Clar, explica-li a una nena de deu anys que el seu pare entrarà a presó. La nena pregunta si “el papa és dolent?”. No, el papa no és dolent. Perquè la societat pensa que tots els que estan a la presó són dolents i algun dolent deu haver-hi, igual que a fora. És difícil explicar-li el tema del consum de drogues a la meva néta, igual que el fet de robar per aconseguir les drogues. Això, per una nena de deu anys, no és gens fàcil. Et desestructura la família. I després, tu treballes però de tal hora a tal hora has d’anar a Brians, que si li donen les cartes que li envies o no, que si el castiguen o no el castiguen… és un patiment constant. I a banda, molts dies que vas a veure al teu fill, te’l trobes drogat perdut, tant que se t’adorm a la falda. I altres dies surt colpejant el vidre perquè ha estat tres setmanes en aïllament. Et desmunta la vida. I si a sobre el teu fill mor, com en el meu cas, doncs la nena s’ha quedat sense pare i jo tinc un altre fill que està molt pitjor que jo perquè no tira endavant des que va morir el seu germà. La presó és un desastre per tothom que la viu en la seva pell i pel seu entorn.
A. Quan estàvem a la Model, que estava dins de la ciutat, era diferent. Però ara que m’he de desplaçar cada setmana a Brians és una bogeria anar fins a Martorell. Jo tinc una diagnosi de dependència de grau 2 i quasi no podia sortir de casa. A mi qui em cuidava era el meu marit. Però és aquesta ràbia la que em dóna forces per poder sortir i lluitar. Com que els autobusos no et coincideixen has d’estar allà tres hores abans de la visita. I almenys a Brians II tens 50 minuts, perquè a Brians I feia tot el trajecte per només vint minuts de visita. Ara, almenys he aconseguit que els dies dels vis a vis vingui un voluntari a recollir-me del bus i m’acompanyi. Però arribarà un moment en què no podré ni arribar. Després, també està l’aspecte econòmic. Jo tenia una vida molt normal, però ara he hagut de vendre inclús casa meva. Per mi, aquesta despesa d’anar cada setmana a la presó, em suposa un esforç econòmic enorme. La gent no s’adona que la vida et pot canviar d’un dia per un altre.
G.A. També hi ha un problema de temps. Jo, que vinc de Castelldefels, per arribar a una comunicació a les 11 h he d’agafar el tren a primera hora, baixar a Sants i agafar el bus que va a Brians a les 9.05 h. perquè si perdo aquest, ja no arribo. A les 9.45 hores estic a Brians, comunico a les 11, surto a les 11.50, i a les 11.55 h marxa un autobús, per tant, no el puc agafar. He d’esperar fins a les 13.30 h, quan passa el proper autobús. Surto de casa a les 8 del matí i arribo al meu poble a les 15.15 del migdia.
A. En el meu cas, com es tracta del mòdul d’infermeria, encara és pitjor, perquè hi ha menys comunicacions i sempre són els divendres, quan hi ha encara menys busos. Jo surto de casa a les 12 h i he d’agafar l’últim autobús, i a vegades el conductor ni ens espera. Si no, haig d’agafar el taxi fins a Martorell i compartir-lo amb altres persones per gastar menys. Aleshores, esperar fins a les 17.45 que tinc la comunicació. Imagina’t, des de les 12 que surto de casa fins a aquesta hora. I a vegades et donen un vis a vis a les 19, quan ja no hi ha ni autobús d’anada. Has de tenir cotxe o pagar un taxi, amb el cost que això suposa.
Us heu trobat jutjades pel vostre entorn per tindre un familiar a la presó?
Dins de les presons no es veu el que passa, ja s’ocupen ells que no ens assabentem del que passa dins
G.A. En el meu cas, jo tenia molts amics a Facebook i des que vaig començar a parlar de presons en tinc la meitat. Hi ha gent que ho entén, hi ha gent que no ho entén. Però la veritat que a mi ara ja m’és igual. Sempre diuen “alguna cosa haurà fet si està a presó”. Com si a fora de les presons no hi hagués merda. Dins de les presons no es veu el que passa, ja s’ocupen ells que no ens assabentem del que passa dins.
Últimament, s’estan visibilitzant molt les protestes dels funcionaris de presons, que estan fent vagues i mobilitzacions per millorar les seves condicions laborals. Què heu de dir al respecte?
G.A. Jo el que veig en aquesta vaga és que són uns cuentistas. I a sobre, els funcionaris estan encobrint la vaga amb partes de baixa. I clar, sigui vaga o baixa mèdica això repercuteix moltíssim en els presos. No hi ha medicació, no hi ha serveis bàsics… totes les tasques que aquests funcionaris haurien de fer, desapareixen. I a mi, el que m’ha fet pensar molt, és la dimissió del senyor Font, l’exdirector de Brians I, perquè em fa pensar en el gran poder que tenen els funcionaris per fer fora a un director d’un centre penitenciari. Li han fet de tot: amenaces de mort, extorsions, pintades… i ho han aconseguit. No pot ser que un espai tan sensible com la presó quedi en mans dels funcionaris, que sempre miren pel seu interès i mai pel dels presos. Aquest director volia ficar càmeres, controlar més el que passava allà dins, i no li han deixat. Ha marxat perquè, o bé és un covard, o de veritat pensava que el podien matar. Com pot ser que els funcionaris i els seus sindicats tinguin tant de poder?
Amb el context que es viu actualment amb els presos polítics, afecta d’alguna manera a la resta de presos? S’interessen els familiars dels presos polítics pels altres?
Tu imaginat els independentistes catalans si es morís un pres polític. Tenen molta gent a fora que els defensa i els dóna suport, en canvi, es va morir el meu fill i no es va assabentar ningú
G.A. Jo conec a la Txell Bonet, la companya del Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. També a la companya de l’exconseller de la Generalitat, en Raül Romeva. Jo no vull que ningú entri a la presó, ni presos socials ni polítics ni ningú. Evidentment, en el vessant emocional, el patiment de la família és el mateix. El que passa, i em sap molt greu dir-ho perquè aquesta és la meva terra, és que són presos amb privilegis. He parlat amb gent que els va a veure i em diuen que no, que no tenen privilegis, però no m’ho crec. No crec que a cap d’ells els hi passi res, no pot ser. Estan protegits, no estan tirats com estan els altres. Tu imaginat els independentistes catalans si es morís un pres polític. Tenen molta gent a fora que els defensa i els dóna suport, en canvi, es va morir el meu fill i no es va assabentar ningú. Els presos socials no tenen cap repercussió, no són ningú. Els que són de fora –les persones migrants–, si no tenen ningú, moren, els enterra el penal. La vaga de fam dels presos polítics s’hauria d’haver fet coincidir amb la vaga dels presos socials, perquè aleshores sí que hagués tingut repercussió. Ens hem hagut de menjar tota la vaga de fam dels polítics a tot arreu i de la dels altres no s’ha assabentat ningú. Per la televisió no han dit mai res.
Per què neix l’associació de famílies que heu format i quins objectius té?
G.A. Jo abans formava part de l’associació de Familiares Frente a la Crueldad Carcelaria, que és en l’àmbit de l’Estat espanyol, i vaig veure que informant sobre l’associació en actes fora de les presons molta gent et començava a trucar, t’explicava els seus casos i et demanava ajuda. Aleshores, a poc a poc vam començar a conèixer altres familiars amb situacions semblants. Ara he deixat l’altra associació perquè m’ha semblat més fàcil de gestionar el fet de crear una associació amb gent que viu a prop i comparteix el mateix problema. Per trobar-nos i comunicar-nos és molt més fàcil i es pot fer amb més periodicitat. De moment, en aquesta associació de Famílies de presos de Catalunya som vuit famílies, quatre amb familiars vius i quatre amb familiars morts a presó. Ens trobem cada quinze dies.
El nostre objectiu és donar suport a persones que es troben en la mateixa situació i facilitar-los contactes d’altres persones que les poden ajudar
A. El nostre objectiu és donar suport a persones que es troben en la mateixa situació i facilitar-los contactes d’altres persones que les poden ajudar. No és el mateix ficar-te en un col·lectiu en el qual hi ha gent amb la mateixa situació que tu, a què no estiguin amb la mateixa situació, perquè encara que sàpigues que t’ajudaran, no et sents igual de còmoda.
G.A. Un dels pilars de l’associació és que hi ha coses de les presons que no les pots parlar amb qualsevol persona, perquè pensen que estàs boja. En canvi, si parles amb mares que tenen als seus fills a la presó, en qualsevol moment t’estan entenent. I per això penso que l’associació és bona, primer per a les famílies tant dels presos morts com dels presos vius. Entre nosaltres hi ha una gran unió i un gran vincle, és un espai de confiança. Si una està baixa d’ànims, la resta l’ajuda. Estem juntes amb tot el procés. De fet, aquest és el primer objectiu, que nosaltres estiguem bé. El segon objectiu és ajudar, acompanyar, sobretot les famílies que fa poc que els ha passat el mateix. Les ajudem amb l’experiència, amb el que hem viscut, com hem après a viure amb la pèrdua… acompanyar. Després, també és molt important, a part d’acompanyar a les famílies, la via jurídica. No hi ha advocats, ni metges, ni res. I els que tenim estan desbordats, no poden assumir més casos. Això significa que com a famílies ens hem de preparar una mica. Jo pregunto informació a tots els advocats per poder ajudar a les famílies. Hi ha advocats penals, però no advocats penitenciaris especialitzats. El que calen són advocats per quan la persona ja està penada.
A. En el meu cas, intentar ajudar. Hi ha molta gent que no té roba… A Clivella hi ha un armari ple de roba. Ens ajudem entre les mares i anem allà on algunes no poden arribar. Portem sabatilles, pantalons, jaquetes, el que necessitin. Jo no tinc els diners, per tant organitzarem actes i històries per veure com podem finançar-nos. Avui és per a mi, però demà serà per a un altre.
Famílies de Presos a catalunya 